DESARTICULANT LES MASCULINITATS al voltant del 25N  (1r trimestre 2020/21)

Per què un taller de privilegi masculí? Perquè al voltant de l’25 N és important que com a homes comencem a prendre responsabilitat
DinamitzaTeo
Data2, 16 i 30 de novembre
Horaride 19 a 21h
PreuActivitat gratuïta. Places limitades.

Inscripcions a partir del 15 d’octubre

 

Per què un taller de privilegi masculí?

Com ens és de fàcil (o difícil) als nois parlar d’emocionalitat? Quants sentiments som capaços d’esmentar? I de reconèixer? Què se’ns mou per dins quan, tot i tenir clara la teoria del sistema sexe-gènere com quelcom construït, algú posa en qüestió la nostra “masculinitat del rotllo”? O quan se’ns assenyala com a agressors en potència? Fins a quin punt som capaços d’estirar-li la llengua al col·lega del col·lega que ens expliqui la seva història de flirteig de l’altra nit? O, més enllà, fins a quin som capaços de confrontar la seva actitud bavosa?

Per què un noi trans*?

L’experiència com a nois trans* fa que hagi viscut com una noia i com un noi, i això comporta una perspectiva meravellosa a l’hora d’analitzar privilegis i opressions en relació al gènere i, per tant, posar en evidència la construcció, els seus codis apresos, etc. Sabem què és no tenir veu en una conversa, ser agradables fins la sacietat, intentar ocupar poc espai o ser bavejades per “companys” de col·lectiu. Però també sabem què és que ens donin més veu que a les nostres companyes, que en suposin més capacitats de les que tenim o que ens facin còmplices de situacions de baveig o assetjament.

Des d’aquestes vivències i des d’una mirada transfeminista sobre les relacions es proposa un treball experiencial, no des de la culpa, però sí des de prendre la responsabilitat dels nostres privilegis i buscar junts estratègies per confrontar les complicitats masclistes que la sostenen.

Per què no-mixta?

Crec que per treballar coses que ens remouen, generen inseguretats, etc. són necessaris espais d’intimitat, on puguem compartir des de la possibilitat d’equivocar-nos. Al mateix temps pensem que les nostres companyes no han d’acompanyar-nos una vegada més, i, sobretot, no tenen perquè menjar-se les nostres ficades de pota, la nostra rivalització de les violències que viuen o la nostra victimització perquè el patriarcat “també ens oprimeix”.

Els espais no-mixtes ens semblen bones eines per treballar des de l’experiència, sense culpes, però sense autocomplaences, per a explorar què se’ns mou i, a la vegada assumir per una vegada la cura emocional de l’espai.