Exposició dins del Festival Enfocats 2015: Visita el web
[dropcap type=”1″]E[/dropcap]l 10 de maig de 1997 un grup de veïns del barri de Sants va decidir okupar un immoble propietat deTransports Metropolitans de Barcelona (TMB). L’edifici, construït el 1879 va ser utilitzat originàriament com a magatzem per les obres del Metro de Barcelona que s’estaven duent a terme. Anys més tard seria utilitzat per a l’ús social dels treballadors del Metro. L’okupació va ser una mesura reivindicativa en resposta a la manca d’espais autogestionats al barri. Aquell dia naixia Centre Social Autogestionat Can Vies. Anys més tard, el 2007, un jutge desestimaria el desallotjament de Can Vies argumentant que l’empresa Ferrocarril Metropolità de Barcelona (dependent de TMB) havia fet un contracte de cessió de l’espai a la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb data de 1984.
No va ser fins 17 anys després, el 26 de maig de 2014, just l’endemà de les eleccions al parlament Europeu, que molta gent sentiria per primera vegada el nom de Can Vies als mitjans de comunicació. L’Ajuntament de Barcelona va decidir desallotjar i enderrocar l’edifici okupat.
El barri pres per la policia i un desallotjament llarg i agònic, van dur grups de veïns i activistes a concentrar-se a la Plaça de Sants en resposta al desallotjament. Poca estona després es produirien les primeres càrregues policials i a les 20h d’aquella mateix vespre la primera manifestació de resposta. La guspira va encendre la metxa del que es va conèixer com l’#efecteCanVies: el barri de Sants es va veure submergit en un dels esclafits de violència més grans que ha vist Barcelona en les últimes dècades. Les mobilitzacions van ser contínues durant 6 dies i van deixar un resultat de més de 200 ferits, i una setantena de detinguts. Al crit de «si Can Vies va a terra, el barri en peu de guerra» es va fer sentir per tot Sants, diferents barris de Barcelona i diverses viles catalanes, que van secundar protestes de solidaritat amb Can Vies.
El tractament mediàtic i la postura immobilista de l’Ajuntament no van fer més que alimentar un conflicte que acabaria amb la paralització de l’enderroc i la recuperació de l’espai per part del col·lectiu que en gestiona l’espai i que a dia d’avui segueix amb les tasques de reconstrucció.
Aquesta és la història d’aquells sis dies incansables de lluita, solidaritat, i sobredosi de violència. Però també és la història de David contra Goliat. És la història d’una petita gran victòria.
Fotografies de Jordi Borràs
Sala Montserrat Roig
Fins el 4 d’abril
Entrevista a Jordi Borras: