Deixar casa seva no era una opció, era l’única cosa que podia fer si volia continuar viu. El que li va costar més va ser no poder endur-se les seves coses, renunciar als seus llibres fotos i records. Va agafar el seu  document d’identitat i el diploma de la universitat per poder-lo mostrar quan arribés a Europa, perquè sabessin que un dia va ser un estudiant, un ciutadà amb una vida normal.
Va haver de córrer a un lloc on l’esperava la màfia. Era llavors o mai.
Va marxar de nit, com algú que ho havia perdut tot, que no té futur ni present, que no sap on va. L’únic que  sabia del cert era que havia de fugir.
Quan va arribar a la frontera entre Síria i Turquia, es va adonar que hi havia moltes persones com ell esperant. En veure les mares abraçant els seus fills i filles, les cares dels nens i nenes espantats, va sentir que  la seva vida no importava tant com es pensava. Ell era un, els altres, famílies senceres. Va saber llavors  que no era l’únic que havia perdut el seu país, en realitat, era un país sencer que estava perdent tota la  seva gent.
A les quatre de la matinada va creuar la frontera amb molt de dolor al cos. Eren dues-centes persones i només van aconseguir-ho deu. Mai no va oblidar les seves cares, tampoc no va oblidar no haver pogut  ajudar els més dèbils. Va haver de córrer, córrer i córrer, perquè la policia turca no l’agafés.
La nit que va creuar amb bot d’Izmir (Turquia) a Lesbos, eren quaranta persones amuntegades que mai  abans no s’havien vist. Malgrat que no es coneixien, tots sabien per què eren en aquella petita platja i compartien la por en silenci. Als homes de la màfia no els van demanar gaire cosa, només que, si us plau, els  deixessin en un lloc segur.
Aquella nit va veure el mar per primera vegada a la seva vida.
La seva travessa va durar dues hores. Allà dins va sentir que no era enlloc, que podia morir molt fàcilment i  ningú no ho sabria fins al dia següent o al cap d’un temps. O mai. Els seus sentiments es barrejaven. Molt a prop veia terra grega, Europa, el seu futur, però a la vegada mirava els vint-i-un nens i nenes que seien al mig del bot. Les preguntes li ressonaven al cap una vegada i una altra, què passaria si el bot s’enfonsava?
Ell potser podria sobreviure, però què passaria amb la resta? Què faria cadascú dels qui eren allà pels altres?
Abans de creuar creia que sabia quin seria el sentiment que tindria quan fos en un bot, però no va tenir res a veure amb allò que s’havia imaginat.
Pots saber què és tenir noranta anys quan en tens quinze?
Pots saber què se sent quan mors si estàs viu?
No, no es pot. Ningú no pot.

Text del llibre “Migrar i Resistir: Històries de l’últim èxode a Europa” de Mònica Parra Ràfols

ESPAI PLAFÓ

Són ells i elles, el Col·lectiu FOTOMOVIMIENTO, el qui al llarg de l’any omplin de contingut actual aquest petit, però visible espai que tenim ubicat a l’entrada del Centre.

Volem que aquest espai sigui un aparador que reflecteixi com respiren els carrers, la ciutat i la seva gent. Un lloc amb presència al Pati Llimona i que visibilitzi la incansable feina que fa aquest Col·lectiu resident al Pati Llimona.